Divina Comèdia. Infern. El cant I recitat per Roberto Benigni
En quin país es podria omplir una plaça de gom a gom per escoltar un actor recitar uns versos escrits al voltant del 1300? I la ciutat, quina deu ser?
En la "Piazza di Santa Croce, Firenze, Italia" on es troba la basílica de Santa Croce.
Roberto Benigni recita el primer cant de la Divina Comedia, Infern:
A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vaig veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera.
S’aquietà un poc, llavors, aquell espant
que dins l’estany del cor m’havia durat
tota la nit passada amb tanta pena.
I com aquell que, quasi sense alè,
eixint de l’ampla mar a la ribera
es gira a l’aigua perillosa i mira,
així el meu esperit, fugint encara,
es girava i tornà a mirar el pas
que mai deixà escapar persona viva.
Després de reposar el cos cansat
vaig reprendre el camí pel rost desert
el peu més baix sempre més ferm que l’altre.
De sobte, allà on comença la pujada,
hi ha una pantera, àgil i molt veloç, A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vaig veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera.
S’aquietà un poc, llavors, aquell espant
que dins l’estany del cor m’havia durat
tota la nit passada amb tanta pena.
I com aquell que, quasi sense alè,
eixint de l’ampla mar a la ribera
es gira a l’aigua perillosa i mira,
així el meu esperit, fugint encara,
es girava i tornà a mirar el pas
que mai deixà escapar persona viva.
Després de reposar el cos cansat
vaig reprendre el camí pel rost desert
el peu més baix sempre més ferm que l’altre.
De sobte, allà on comença la pujada,
hi ha una pantera, àgil i molt veloç,
coberta d’una pell tota clapada;
la trobava davant allà on mirava,
i m’impedia tant continuar
que em vaig girar més d’un colp per tornar-me’n.
Era l’hora, al principi del matí,
que el sol pujava amunt amb les estrelles
que eren amb ell ja quan l’amor diví
començà a moure aquelles coses belles;
així, els motius per no esperar cap mal
d’aquella fera de pelatge alegre,
eren l’hora i la dolça estació;
però no eren prou per no tenir
por d’un lleó que aparegué davant.
Semblava que venia contra mi,
amb el cap alt i amb fam tan rabiosa
que semblava que l’aire en tremolava.
I una lloba tan magra que era com
si carregara totes les enveges,
i que ha fet viure trista molta gent,
em posà al cor un pes tan gran d’angoixa
per la por que feia la seua vista,
que no esperava pujar ja més alt.
Com aquell que amb passió acumula guanys,
però ve un temps que li ho fa perdre tot
i només pensa en llàgrimes i planys,
tal em va fer la bèstia sense pau
que, venint-me de cara, a poc a poc
m’empenyia cap allà on calla el sol.
Mentre anava rodolant cap avall
se’m va oferir davant dels ulls algú
com afeblit per silencis molt llargs.
Quan el vaig veure en aquell gran desert,
«Miserere de mi», li vaig cridar,
«sigues qui sigues, ombra o home cert.»
Respongué: «No sóc home, home vaig ser,
i mon pare i ma mare eren llombards,
i tots dos mantuans de naixement.
Vaig nàixer sub Julio, encara que tard,
vaig viure a Roma sota el bon August,
en temps dels déus falsos i mentiders.
Vaig ser poeta, i vaig cantar el just
fill d’Anquises, el que vingué de Troia
quan la superba Ílion fou cremada.
I tu, per què tornes a aquesta angoixa?,
per què no puges la dolça muntanya,
causa i principi de tota alegria?»
«Ets tu, potser, Virgili, aquella font
des d’on s’estén l’ample riu de la llengua?»,
li vaig respondre amb el front vergonyós.
«Llum i honor de tots els altres poetes,
valga’m el llarg estudi, el gran amor
que em feia aprofundir en els teus llibres.
Tu ets el meu mestre i ets el meu autor,
només de tu és de qui jo vaig traure
el bell estil que em dóna tant d’honor.
Mira la bèstia que em fa recular:
savi famós, ajuda’m contra ella,
que em tremolen les venes i la sang.»
«Hauries de seguir una altra ruta»,
respongué quan em va veure plorar,
«si vols eixir d’aquest lloc tan salvatge;
que aquesta bèstia, per la qual tu crides,
no deixa pas a ningú pel camí,
i s’hi enfronta tan durament que el mata;
té una natura malvada i roïna
que mai no satisfà l’ànsia i la fam,
i havent menjat té més gana que abans.
Són molts els animals amb què s’acobla,
i encara en seran més, fins que el llebrer
vindrà per fer-la morir amb dolor.
Aquest no menjarà metall ni terra,
sinó saviesa, i amor i virtut,
i el seu país serà entre feltre i feltre.
Ell salvarà aquesta Itàlia humil,
per qui moriren la verge Camil·la,
Euríal, Turn i Nisus, de ferides.
Perseguirà pertot arreu la bèstia
fins que la torne a tancar a l’infern,
d’on al principi la tragué l’enveja.
Així, pense i veig clar que, pel teu bé,
m’has de seguir, i jo seré el teu guia,
i et faré eixir d’ací per llocs eterns
on sentiràs udols desesperats,
veuràs antics esperits en turment
que criden tots per la segona mort;
en veuràs d’altres que estan ben contents
en el foc, perquè esperen afegir-se
algun dia als habitants del cel.
Per arribar-hi, si és que hi vols pujar,
hi ha una ànima que és més digna que jo:
amb ella et deixaré quan m’acomiade;
que aquell emperador que allà dalt regna,
com que no vaig seguir la seua llei,
no vol que et guie a la seua ciutat.
En tots els llocs impera, allí governa;
és la seua ciutat, i l’alta seu,
feliç aquell que hi va com elegit!»
Jo li vaig dir: «Poeta, jo et demane,
per aquell Déu que tu no vas conèixer,
si he d’escapar d’aquest mal o pitjor,
que em portes en aquell lloc que m’has dit,
que jo veja la porta de sant Pere
i aquells que expliques que viuen tan trists.»
Començà a caminar, i jo darrere.
coberta d’una pell tota clapada;
la trobava davant allà on mirava,
i m’impedia tant continuar
que em vaig girar més d’un colp per tornar-me’n.
Era l’hora, al principi del matí,
que el sol pujava amunt amb les estrelles
que eren amb ell ja quan l’amor diví
començà a moure aquelles coses belles;
així, els motius per no esperar cap mal
d’aquella fera de pelatge alegre,
eren l’hora i la dolça estació;
però no eren prou per no tenir
por d’un lleó que aparegué davant.
Semblava que venia contra mi,
amb el cap alt i amb fam tan rabiosa
que semblava que l’aire en tremolava.
I una lloba tan magra que era com
si carregara totes les enveges,
i que ha fet viure trista molta gent,
em posà al cor un pes tan gran d’angoixa
per la por que feia la seua vista,
que no esperava pujar ja més alt.
Com aquell que amb passió acumula guanys,
però ve un temps que li ho fa perdre tot
i només pensa en llàgrimes i planys,
tal em va fer la bèstia sense pau
que, venint-me de cara, a poc a poc
m’empenyia cap allà on calla el sol.
Mentre anava rodolant cap avall
se’m va oferir davant dels ulls algú
com afeblit per silencis molt llargs.
Quan el vaig veure en aquell gran desert,
«Miserere de mi», li vaig cridar,
«sigues qui sigues, ombra o home cert.»
Respongué: «No sóc home, home vaig ser,
i mon pare i ma mare eren llombards,
i tots dos mantuans de naixement.
Vaig nàixer sub Julio, encara que tard,
vaig viure a Roma sota el bon August,
en temps dels déus falsos i mentiders.
Vaig ser poeta, i vaig cantar el just
fill d’Anquises, el que vingué de Troia
quan la superba Ílion fou cremada.
I tu, per què tornes a aquesta angoixa?,
per què no puges la dolça muntanya,
causa i principi de tota alegria?»
«Ets tu, potser, Virgili, aquella font
des d’on s’estén l’ample riu de la llengua?»,
li vaig respondre amb el front vergonyós.
«Llum i honor de tots els altres poetes,
valga’m el llarg estudi, el gran amor
que em feia aprofundir en els teus llibres.
Tu ets el meu mestre i ets el meu autor,
només de tu és de qui jo vaig traure
el bell estil que em dóna tant d’honor.
Mira la bèstia que em fa recular:
savi famós, ajuda’m contra ella,
que em tremolen les venes i la sang.»
«Hauries de seguir una altra ruta»,
respongué quan em va veure plorar,
«si vols eixir d’aquest lloc tan salvatge;
que aquesta bèstia, per la qual tu crides,
no deixa pas a ningú pel camí,
i s’hi enfronta tan durament que el mata;
té una natura malvada i roïna
que mai no satisfà l’ànsia i la fam,
i havent menjat té més gana que abans.
Són molts els animals amb què s’acobla,
i encara en seran més, fins que el llebrer
vindrà per fer-la morir amb dolor.
Aquest no menjarà metall ni terra,
sinó saviesa, i amor i virtut,
i el seu país serà entre feltre i feltre.
Ell salvarà aquesta Itàlia humil,
per qui moriren la verge Camil·la,
Euríal, Turn i Nisus, de ferides.
Perseguirà pertot arreu la bèstia
fins que la torne a tancar a l’infern,
d’on al principi la tragué l’enveja.
Així, pense i veig clar que, pel teu bé,
m’has de seguir, i jo seré el teu guia,
i et faré eixir d’ací per llocs eterns
on sentiràs udols desesperats,
veuràs antics esperits en turment
que criden tots per la segona mort;
en veuràs d’altres que estan ben contents
en el foc, perquè esperen afegir-se
algun dia als habitants del cel.
Per arribar-hi, si és que hi vols pujar,
hi ha una ànima que és més digna que jo:
amb ella et deixaré quan m’acomiade;
que aquell emperador que allà dalt regna,
com que no vaig seguir la seua llei,
no vol que et guie a la seua ciutat.
En tots els llocs impera, allí governa;
és la seua ciutat, i l’alta seu,
feliç aquell que hi va com elegit!»
Jo li vaig dir: «Poeta, jo et demane,
per aquell Déu que tu no vas conèixer,
si he d’escapar d’aquest mal o pitjor,
que em portes en aquell lloc que m’has dit,
que jo veja la porta de sant Pere
i aquells que expliques que viuen tan trists.»
Començà a caminar, i jo darrere.
En la "Piazza di Santa Croce, Firenze, Italia" on es troba la basílica de Santa Croce.
Roberto Benigni recita el primer cant de la Divina Comedia, Infern:
A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vaig veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera.
S’aquietà un poc, llavors, aquell espant
que dins l’estany del cor m’havia durat
tota la nit passada amb tanta pena.
I com aquell que, quasi sense alè,
eixint de l’ampla mar a la ribera
es gira a l’aigua perillosa i mira,
així el meu esperit, fugint encara,
es girava i tornà a mirar el pas
que mai deixà escapar persona viva.
Després de reposar el cos cansat
vaig reprendre el camí pel rost desert
el peu més baix sempre més ferm que l’altre.
De sobte, allà on comença la pujada,
hi ha una pantera, àgil i molt veloç, A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vaig veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera.
S’aquietà un poc, llavors, aquell espant
que dins l’estany del cor m’havia durat
tota la nit passada amb tanta pena.
I com aquell que, quasi sense alè,
eixint de l’ampla mar a la ribera
es gira a l’aigua perillosa i mira,
així el meu esperit, fugint encara,
es girava i tornà a mirar el pas
que mai deixà escapar persona viva.
Després de reposar el cos cansat
vaig reprendre el camí pel rost desert
el peu més baix sempre més ferm que l’altre.
De sobte, allà on comença la pujada,
hi ha una pantera, àgil i molt veloç,
coberta d’una pell tota clapada;
la trobava davant allà on mirava,
i m’impedia tant continuar
que em vaig girar més d’un colp per tornar-me’n.
Era l’hora, al principi del matí,
que el sol pujava amunt amb les estrelles
que eren amb ell ja quan l’amor diví
començà a moure aquelles coses belles;
així, els motius per no esperar cap mal
d’aquella fera de pelatge alegre,
eren l’hora i la dolça estació;
però no eren prou per no tenir
por d’un lleó que aparegué davant.
Semblava que venia contra mi,
amb el cap alt i amb fam tan rabiosa
que semblava que l’aire en tremolava.
I una lloba tan magra que era com
si carregara totes les enveges,
i que ha fet viure trista molta gent,
em posà al cor un pes tan gran d’angoixa
per la por que feia la seua vista,
que no esperava pujar ja més alt.
Com aquell que amb passió acumula guanys,
però ve un temps que li ho fa perdre tot
i només pensa en llàgrimes i planys,
tal em va fer la bèstia sense pau
que, venint-me de cara, a poc a poc
m’empenyia cap allà on calla el sol.
Mentre anava rodolant cap avall
se’m va oferir davant dels ulls algú
com afeblit per silencis molt llargs.
Quan el vaig veure en aquell gran desert,
«Miserere de mi», li vaig cridar,
«sigues qui sigues, ombra o home cert.»
Respongué: «No sóc home, home vaig ser,
i mon pare i ma mare eren llombards,
i tots dos mantuans de naixement.
Vaig nàixer sub Julio, encara que tard,
vaig viure a Roma sota el bon August,
en temps dels déus falsos i mentiders.
Vaig ser poeta, i vaig cantar el just
fill d’Anquises, el que vingué de Troia
quan la superba Ílion fou cremada.
I tu, per què tornes a aquesta angoixa?,
per què no puges la dolça muntanya,
causa i principi de tota alegria?»
«Ets tu, potser, Virgili, aquella font
des d’on s’estén l’ample riu de la llengua?»,
li vaig respondre amb el front vergonyós.
«Llum i honor de tots els altres poetes,
valga’m el llarg estudi, el gran amor
que em feia aprofundir en els teus llibres.
Tu ets el meu mestre i ets el meu autor,
només de tu és de qui jo vaig traure
el bell estil que em dóna tant d’honor.
Mira la bèstia que em fa recular:
savi famós, ajuda’m contra ella,
que em tremolen les venes i la sang.»
«Hauries de seguir una altra ruta»,
respongué quan em va veure plorar,
«si vols eixir d’aquest lloc tan salvatge;
que aquesta bèstia, per la qual tu crides,
no deixa pas a ningú pel camí,
i s’hi enfronta tan durament que el mata;
té una natura malvada i roïna
que mai no satisfà l’ànsia i la fam,
i havent menjat té més gana que abans.
Són molts els animals amb què s’acobla,
i encara en seran més, fins que el llebrer
vindrà per fer-la morir amb dolor.
Aquest no menjarà metall ni terra,
sinó saviesa, i amor i virtut,
i el seu país serà entre feltre i feltre.
Ell salvarà aquesta Itàlia humil,
per qui moriren la verge Camil·la,
Euríal, Turn i Nisus, de ferides.
Perseguirà pertot arreu la bèstia
fins que la torne a tancar a l’infern,
d’on al principi la tragué l’enveja.
Així, pense i veig clar que, pel teu bé,
m’has de seguir, i jo seré el teu guia,
i et faré eixir d’ací per llocs eterns
on sentiràs udols desesperats,
veuràs antics esperits en turment
que criden tots per la segona mort;
en veuràs d’altres que estan ben contents
en el foc, perquè esperen afegir-se
algun dia als habitants del cel.
Per arribar-hi, si és que hi vols pujar,
hi ha una ànima que és més digna que jo:
amb ella et deixaré quan m’acomiade;
que aquell emperador que allà dalt regna,
com que no vaig seguir la seua llei,
no vol que et guie a la seua ciutat.
En tots els llocs impera, allí governa;
és la seua ciutat, i l’alta seu,
feliç aquell que hi va com elegit!»
Jo li vaig dir: «Poeta, jo et demane,
per aquell Déu que tu no vas conèixer,
si he d’escapar d’aquest mal o pitjor,
que em portes en aquell lloc que m’has dit,
que jo veja la porta de sant Pere
i aquells que expliques que viuen tan trists.»
Començà a caminar, i jo darrere.
coberta d’una pell tota clapada;
la trobava davant allà on mirava,
i m’impedia tant continuar
que em vaig girar més d’un colp per tornar-me’n.
Era l’hora, al principi del matí,
que el sol pujava amunt amb les estrelles
que eren amb ell ja quan l’amor diví
començà a moure aquelles coses belles;
així, els motius per no esperar cap mal
d’aquella fera de pelatge alegre,
eren l’hora i la dolça estació;
però no eren prou per no tenir
por d’un lleó que aparegué davant.
Semblava que venia contra mi,
amb el cap alt i amb fam tan rabiosa
que semblava que l’aire en tremolava.
I una lloba tan magra que era com
si carregara totes les enveges,
i que ha fet viure trista molta gent,
em posà al cor un pes tan gran d’angoixa
per la por que feia la seua vista,
que no esperava pujar ja més alt.
Com aquell que amb passió acumula guanys,
però ve un temps que li ho fa perdre tot
i només pensa en llàgrimes i planys,
tal em va fer la bèstia sense pau
que, venint-me de cara, a poc a poc
m’empenyia cap allà on calla el sol.
Mentre anava rodolant cap avall
se’m va oferir davant dels ulls algú
com afeblit per silencis molt llargs.
Quan el vaig veure en aquell gran desert,
«Miserere de mi», li vaig cridar,
«sigues qui sigues, ombra o home cert.»
Respongué: «No sóc home, home vaig ser,
i mon pare i ma mare eren llombards,
i tots dos mantuans de naixement.
Vaig nàixer sub Julio, encara que tard,
vaig viure a Roma sota el bon August,
en temps dels déus falsos i mentiders.
Vaig ser poeta, i vaig cantar el just
fill d’Anquises, el que vingué de Troia
quan la superba Ílion fou cremada.
I tu, per què tornes a aquesta angoixa?,
per què no puges la dolça muntanya,
causa i principi de tota alegria?»
«Ets tu, potser, Virgili, aquella font
des d’on s’estén l’ample riu de la llengua?»,
li vaig respondre amb el front vergonyós.
«Llum i honor de tots els altres poetes,
valga’m el llarg estudi, el gran amor
que em feia aprofundir en els teus llibres.
Tu ets el meu mestre i ets el meu autor,
només de tu és de qui jo vaig traure
el bell estil que em dóna tant d’honor.
Mira la bèstia que em fa recular:
savi famós, ajuda’m contra ella,
que em tremolen les venes i la sang.»
«Hauries de seguir una altra ruta»,
respongué quan em va veure plorar,
«si vols eixir d’aquest lloc tan salvatge;
que aquesta bèstia, per la qual tu crides,
no deixa pas a ningú pel camí,
i s’hi enfronta tan durament que el mata;
té una natura malvada i roïna
que mai no satisfà l’ànsia i la fam,
i havent menjat té més gana que abans.
Són molts els animals amb què s’acobla,
i encara en seran més, fins que el llebrer
vindrà per fer-la morir amb dolor.
Aquest no menjarà metall ni terra,
sinó saviesa, i amor i virtut,
i el seu país serà entre feltre i feltre.
Ell salvarà aquesta Itàlia humil,
per qui moriren la verge Camil·la,
Euríal, Turn i Nisus, de ferides.
Perseguirà pertot arreu la bèstia
fins que la torne a tancar a l’infern,
d’on al principi la tragué l’enveja.
Així, pense i veig clar que, pel teu bé,
m’has de seguir, i jo seré el teu guia,
i et faré eixir d’ací per llocs eterns
on sentiràs udols desesperats,
veuràs antics esperits en turment
que criden tots per la segona mort;
en veuràs d’altres que estan ben contents
en el foc, perquè esperen afegir-se
algun dia als habitants del cel.
Per arribar-hi, si és que hi vols pujar,
hi ha una ànima que és més digna que jo:
amb ella et deixaré quan m’acomiade;
que aquell emperador que allà dalt regna,
com que no vaig seguir la seua llei,
no vol que et guie a la seua ciutat.
En tots els llocs impera, allí governa;
és la seua ciutat, i l’alta seu,
feliç aquell que hi va com elegit!»
Jo li vaig dir: «Poeta, jo et demane,
per aquell Déu que tu no vas conèixer,
si he d’escapar d’aquest mal o pitjor,
que em portes en aquell lloc que m’has dit,
que jo veja la porta de sant Pere
i aquells que expliques que viuen tan trists.»
Començà a caminar, i jo darrere.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada