XXXIV EL GAT- Baudelaire
Vine, gatet, al meu pit amorós
—les urpes, a l'amagatall—
i deixa'm submergir-me en els teus ulls,
barreja d'àgata i metall.
Quan amb els dits t'acaricio ben a pler
el cap i el llom flexible,
i quan la mà va i s'embriaga de plaer
palpant-te el cos elèctric,
veig la figura de l'esposa. El seu esguard,
com ho és el teu, amable bèstia,
profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.
I, des dels peus fins a la testa,
neda un airet subtil i un perillós perfum
tot al voltant del seu cos bru.
—les urpes, a l'amagatall—
i deixa'm submergir-me en els teus ulls,
barreja d'àgata i metall.
Quan amb els dits t'acaricio ben a pler
el cap i el llom flexible,
i quan la mà va i s'embriaga de plaer
palpant-te el cos elèctric,
veig la figura de l'esposa. El seu esguard,
com ho és el teu, amable bèstia,
profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.
I, des dels peus fins a la testa,
neda un airet subtil i un perillós perfum
tot al voltant del seu cos bru.
Baudelaire va dedicar tres poemes sencers als gats, aquest, el LI i el LXVI, però en cada un el tracta amb una simbologia diferent. En el poema que ens ocupa la simbologia queda clara i evident: associa el gat a la imatge de la dona. Com ho aconsegueix serà l’objecte del nostres estudi.
La primera cosa que s’observa és l’estructura externa del poema: dues estrofes de quatre versos i dues de tres, és tracta doncs, en aparença, d’un sonet on s’hi alterna un vers d’art major (decasíl·lab) i un d’art menor (octosíl·lab) que li proporciona un ritme capritxós al poema.
Comença amb una oració, que abraça tota la primera estrofa, mitjançant un verb que expressa ordre “Vine” i immediatament n’apareix el destinatari, “gatet”, forma diminutiva que xoca amb el titol “El gat”, possiblement perquè quede clar que l’animal rep la tendresa del jo poètic, de Baudelaire, el sentiment del qual vers aquest ésser queda patent amb l’adjectiu “al meu pit amorós”, que vindrà a contrastar amb la càrrega significativa del segon vers: li diu que amague “les urpes”, ungles dels depredadors, en clara contraposició a la imatge tendra i dolça del vers anterior. Amb la conjunció copulativa “i”, afig una altra ordre, en aquest cas en forma de petició, “deixa’m”, la finalitat de la qual ve expressada mitjançant l joc lingüístic de la metàfora “submergir-me en els teus ulls”. Observem allò que és propi del simbolisme i és que usa imatges amb un valor més profund que la metàfora, aconseguint mostrar una realitat en clau metafísica. El sentit figurat suggereix: capbussar-se, endinsar-se, unir-se a ell, a traves dels seus ulls, dels ulls del gat que, per si no queda clara la significació d’aquesta imatge, al quart vers l’explica, una altra vegada, amb l’ús de la connotació dels mots i de l’oposició de significat: “barreja d’àgata i metall”, és a dir, combinació de la pedra preciosa, representant la bellesa, i de l’element químic, representant de la vulgaritat. Els ulls són un altre símbol que Baudelaire farà servir als seus poemes. Clar exemple de la idea del simbolisme que considera el llenguatge poètic com evocador i suggeridor de les emocions.
La segona estrofa enceta una oració que acabarà al principi de l’estrofa següent i que ve a marcar la comparació entre el gat i l’esposa. L’analogia no és un recurs modern sinó més bé universal que facilita la descripció, però la novetat en Baudelaire és que pretén transmetre una doble vessant, la del món i la de l’esperit, la de la realitat i la del sentiment, i ho aconsegueix a l’ eliminar tot element heterogeni, diferent, que no se centre en el món i en el artista, en el objecte i en el subjecte i, amb un llenguatge que provoca una “màgia suggestiva”. Veiem-ho: primer els dits acaricien el cap i el llom en combinació amb el plaer que li suposa (objecte-subjecte, matèria-esperit). Després, el llenguatge carregat de retòrica amb la metonímia sinestèsica “la mà va i s’embriaga de plaer”, a l’unir-se diferents sensacions (embriaguesa, plaer) relacionades amb la part pel tot (la mà). Però, per escapar de la brutal realitat projecta la imaginació cap a l’èxtasi amb una cadència, que el porta d’acariciar-lo ben agust a emborratxar-se de satisfacció, encara que la seua natural frustració l’aboca a un cos “elèctric”. És la imatge del gat eriçat davant de l’enemic, del temor, d’estar a la defensiva, sorprén. Sorprén l’estat plaent del poeta i l’estat agressiu del gat. I amb aquesta idea acaba l’oració i el símil : “veig la figura de l’esposa”, és a dir que en les seues relacions amb l’esposa (Baudelaire anomenava així a la seua amant Jeanne Duval) són descrites comparant el comportament del gat i de la dona, i entenent doncs, que aquesta és esquerpa, abrupta, feréstega.
Segueix, ara ja amb una evidència absoluta, comparant el gat i la dona i s’hi centra en la mirada per qualificar-la de profunda i freda, que sega i esquerda “com una fletxa”, un altra comparació que se supera amb el pes simbòlic i plàstic de la fletxa, una arma que mata. Crida l’atenció com el poeta s’adreça al gat, no a la persona, a la dona, a l’amant, no, ho fa a l’animal. Li parla directament “com ho és el teu” que, amb l’ajuda de l’ oxímoron “amable bèstia” expressa un estat anímic complicat mitjançant l’antítesi desesperada, la dissonància lèxica per unir allò que normalment no es pot unir. O siga que apel•la el gat perquè tot i ser una bèstia és amable? Aquestos recursos equívocs i paradoxals li permeten a Baudelaire escapar-se de la trivialitat i revestir-la d’una bellesa amb un encant agressiu, combatiu, violent.
Enceta l’última estrofa amb el connector d’addició “i” per continuar amb la comparació, amb l’analogia entre el gat i “l’esposa” (Jeanne Duval). Fixem l’atenció en que la cadència que havia iniciat com l’inici de l’èxtaxi arriba al final amb la calma, possiblement amb l’orgasme. De nou, amb l’ajuda de l’oxímoron i el contrast, “neda un airet subtil i un perillós perfum”, ofereix una resistència a la comprensió immediata, cerca la sorpresa, l’ambigüitat. Amb el joc lingüístic de la retòrica aconsegueix trencar amb tota realitat i, sinó, analitzem el significat d’aqueixes figures retòriques. L’oxímoron expressa un absurde: que l’aire o el perfum “neden”; amb la contradicció que suposen aquest dos conceptes el lector n’ha de crear un tercer. I si, a més, li afegim el contrast entre “sutil”, fi, delicat, i “perillós”, arriscat, temerari, serà la imaginació del receptor la que actue. Es podria entendre a l’unir nedar-subtil, i nedar-perillós que s’hi trobe entre flotar i naufragar, entre el plaer i l’angoixa, entre el cel i l’infern. Aconsegueix així la veritable funció de la nova poesia que és la imaginació com a capacitat per a descobrir una suprarrealitat que existeix al món. La poesia moderna trenca amb la realitat i el llenguatge preestablert i mostra un diversitat d’aspectes ben contradictoris.
Per finalitzar l’anàlisi del poema, dues matisacions: el símbol del perfum és una constant en la poesia bodeleriana i ací vindria a significar com una espècie de verí, de somnífer, que et destrueix, que és “perillós”; i la referència explícita a l’actriu mulata Jeanne Duval amb les úlimes paraules “cos bru”.
La primera cosa que s’observa és l’estructura externa del poema: dues estrofes de quatre versos i dues de tres, és tracta doncs, en aparença, d’un sonet on s’hi alterna un vers d’art major (decasíl·lab) i un d’art menor (octosíl·lab) que li proporciona un ritme capritxós al poema.
Comença amb una oració, que abraça tota la primera estrofa, mitjançant un verb que expressa ordre “Vine” i immediatament n’apareix el destinatari, “gatet”, forma diminutiva que xoca amb el titol “El gat”, possiblement perquè quede clar que l’animal rep la tendresa del jo poètic, de Baudelaire, el sentiment del qual vers aquest ésser queda patent amb l’adjectiu “al meu pit amorós”, que vindrà a contrastar amb la càrrega significativa del segon vers: li diu que amague “les urpes”, ungles dels depredadors, en clara contraposició a la imatge tendra i dolça del vers anterior. Amb la conjunció copulativa “i”, afig una altra ordre, en aquest cas en forma de petició, “deixa’m”, la finalitat de la qual ve expressada mitjançant l joc lingüístic de la metàfora “submergir-me en els teus ulls”. Observem allò que és propi del simbolisme i és que usa imatges amb un valor més profund que la metàfora, aconseguint mostrar una realitat en clau metafísica. El sentit figurat suggereix: capbussar-se, endinsar-se, unir-se a ell, a traves dels seus ulls, dels ulls del gat que, per si no queda clara la significació d’aquesta imatge, al quart vers l’explica, una altra vegada, amb l’ús de la connotació dels mots i de l’oposició de significat: “barreja d’àgata i metall”, és a dir, combinació de la pedra preciosa, representant la bellesa, i de l’element químic, representant de la vulgaritat. Els ulls són un altre símbol que Baudelaire farà servir als seus poemes. Clar exemple de la idea del simbolisme que considera el llenguatge poètic com evocador i suggeridor de les emocions.
La segona estrofa enceta una oració que acabarà al principi de l’estrofa següent i que ve a marcar la comparació entre el gat i l’esposa. L’analogia no és un recurs modern sinó més bé universal que facilita la descripció, però la novetat en Baudelaire és que pretén transmetre una doble vessant, la del món i la de l’esperit, la de la realitat i la del sentiment, i ho aconsegueix a l’ eliminar tot element heterogeni, diferent, que no se centre en el món i en el artista, en el objecte i en el subjecte i, amb un llenguatge que provoca una “màgia suggestiva”. Veiem-ho: primer els dits acaricien el cap i el llom en combinació amb el plaer que li suposa (objecte-subjecte, matèria-esperit). Després, el llenguatge carregat de retòrica amb la metonímia sinestèsica “la mà va i s’embriaga de plaer”, a l’unir-se diferents sensacions (embriaguesa, plaer) relacionades amb la part pel tot (la mà). Però, per escapar de la brutal realitat projecta la imaginació cap a l’èxtasi amb una cadència, que el porta d’acariciar-lo ben agust a emborratxar-se de satisfacció, encara que la seua natural frustració l’aboca a un cos “elèctric”. És la imatge del gat eriçat davant de l’enemic, del temor, d’estar a la defensiva, sorprén. Sorprén l’estat plaent del poeta i l’estat agressiu del gat. I amb aquesta idea acaba l’oració i el símil : “veig la figura de l’esposa”, és a dir que en les seues relacions amb l’esposa (Baudelaire anomenava així a la seua amant Jeanne Duval) són descrites comparant el comportament del gat i de la dona, i entenent doncs, que aquesta és esquerpa, abrupta, feréstega.
Segueix, ara ja amb una evidència absoluta, comparant el gat i la dona i s’hi centra en la mirada per qualificar-la de profunda i freda, que sega i esquerda “com una fletxa”, un altra comparació que se supera amb el pes simbòlic i plàstic de la fletxa, una arma que mata. Crida l’atenció com el poeta s’adreça al gat, no a la persona, a la dona, a l’amant, no, ho fa a l’animal. Li parla directament “com ho és el teu” que, amb l’ajuda de l’ oxímoron “amable bèstia” expressa un estat anímic complicat mitjançant l’antítesi desesperada, la dissonància lèxica per unir allò que normalment no es pot unir. O siga que apel•la el gat perquè tot i ser una bèstia és amable? Aquestos recursos equívocs i paradoxals li permeten a Baudelaire escapar-se de la trivialitat i revestir-la d’una bellesa amb un encant agressiu, combatiu, violent.
Enceta l’última estrofa amb el connector d’addició “i” per continuar amb la comparació, amb l’analogia entre el gat i “l’esposa” (Jeanne Duval). Fixem l’atenció en que la cadència que havia iniciat com l’inici de l’èxtaxi arriba al final amb la calma, possiblement amb l’orgasme. De nou, amb l’ajuda de l’oxímoron i el contrast, “neda un airet subtil i un perillós perfum”, ofereix una resistència a la comprensió immediata, cerca la sorpresa, l’ambigüitat. Amb el joc lingüístic de la retòrica aconsegueix trencar amb tota realitat i, sinó, analitzem el significat d’aqueixes figures retòriques. L’oxímoron expressa un absurde: que l’aire o el perfum “neden”; amb la contradicció que suposen aquest dos conceptes el lector n’ha de crear un tercer. I si, a més, li afegim el contrast entre “sutil”, fi, delicat, i “perillós”, arriscat, temerari, serà la imaginació del receptor la que actue. Es podria entendre a l’unir nedar-subtil, i nedar-perillós que s’hi trobe entre flotar i naufragar, entre el plaer i l’angoixa, entre el cel i l’infern. Aconsegueix així la veritable funció de la nova poesia que és la imaginació com a capacitat per a descobrir una suprarrealitat que existeix al món. La poesia moderna trenca amb la realitat i el llenguatge preestablert i mostra un diversitat d’aspectes ben contradictoris.
Per finalitzar l’anàlisi del poema, dues matisacions: el símbol del perfum és una constant en la poesia bodeleriana i ací vindria a significar com una espècie de verí, de somnífer, que et destrueix, que és “perillós”; i la referència explícita a l’actriu mulata Jeanne Duval amb les úlimes paraules “cos bru”.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada