Madame Bovary. Segona part. Capítol 8
"Senyors:
"Permeteu-me, en començar —abans de parlar-vos de l’objecte d’aquest acte d’avui, sentiment que estic segur que compartireu tots plegats—, permeteu-me, dic, que reti justícia a l’administració superior, al govern, al monarca, al vostre sobirà, a aquest rei benvolgut al qual no és indiferent cap de les branques de la prosperitat pública o particular, i que amb mà ferma i assenyada dirigeix el carro de l’Estat entre els perills incessants d’una mar oratjosa, sabent fer respectar tant la pau com la guerra, la indústria i el comerç, l’agricultura i les belles arts."
—Caldria que em tirés un xic enrere —digué Rodolphe.
—Per què? —preguntà Emma.
En aquest moment, però, la veu del conseller s’elevà extraordinàriament. Declamava:
"Ja s’han acabat els temps en què la discòrdia civil ensangonava les nostres places públiques, en què el propietari, el negociant, i fins l’obrer mateix, se n’anaven cada vespre al llit tremolant a la sola idea de veure’s despertats sobtosament pel soroll del batall dels incendiaris, en què les màximes més subversives soscavaven audaçment les bases..."
—És que em podrien veure de baix estant —continuà Rodolphe—, i després ni amb quinze dies no en tindria prou per a donar explicacions, amb la meva mala anomenada...
—Us calumnieu! —digué Emma.
—No, no, us asseguro que és detestable.
"Però senyors —prosseguí el conseller—, si apartant del meu record aquests quadres ombrívols estenc els ulls a la situació actual de la nostra bella pàtria, què veig? El comerç i les arts floreixen pertot arreu. Les noves vies de comunicació s’estenen per tot el país com una xarxa d’artèries que augmenta les relacions en el cos de l’Estat. Els nostres grans centres manufacturers han reprès llur activitat. La religió, més afermada, somriu a tots els cors. Els nostres ports són plens, la confiança reneix, i França, a l’últim, respira!..."
—Fet i fet, però —afegí Rodolphe—, des del punt de vista de la gent potser tenen raó ells.
—Voleu dir?
—Naturalment! Ignoreu que hi ha ànimes contínuament turmentades? Tan aviat s’arreceren en la contemplació com van a la recerca de l’acció; tan aviat s’encanten amb les passions més pures com es llancen als plaers més desenfrenats. Així gaudeixen de totes les fantasies, de totes les follies...
Aleshores Emma l’esguardà com aquell qui contempla un viatger que coneix els països més extraordinaris.
I proferí:
—Nosaltres, pobres dones, no tenim ni aquesta distracció!
—Trista distracció, car no s’hi troba la felicitat.
—Que potser es troba mai? —preguntà Emma.
—Sí —respongué Rodolphe—, sempre arriba un dia.
"I, això, vosaltres ho heu comprès —deia el conseller—. Vosaltres, agricultors i obrers del camp; vosaltres, pacífics peons d’una obra civilitzadora; vosaltres, homes de progrés i de moralitat; vosaltres, dic, heu comprès que les tempestes polítiques són molt més perilloses que els desordres de l’atmosfera..."
—Sempre arriba un dia— repetí Rodolphe— tot d’un cop, justament quan començaven a fallar les esperances. Aleshores s’eixamplen els horitzons i se sent com una mera de veu que crida: "Mira-te’l!" I tot seguit s’experimenta el desig de fer a aquella persona les confidències més secretes, de donar-li-ho tot, de sacrificar-li-ho tot. L’un i l’altre s’endevinen sense necessitat d’explicar-s’ho. Com no havia d’ésser així si ja s’havien entrevist en somnis! (Tot esguardant-la.) En fi, el tresor tan recercat es fa present, és aquí al davant: brilla, espurneja. Això no obstant, el dubte encara s’imposa, un hom no gosa creure-s’ho, car l’enlluernament és tal que encega els ulls, com en sortir de les tenebres a la llum del dia.
I, en acabar aquestes paraules, Rodolphe afegí la mímica a la frase. Es passà la mà pel front com aquell qui té un rodament de cap; després la deixà caure al damunt de la mà d’Emma. Aquesta enretirà la seva. El conseller, però, continuava llegint:
"I a qui havia d’estranyar? Només als qui són prou orbs, als qui estan prou enfonsats (ho dic sense temença), prou enfeinats en els prejudicis d’una altra edat perquè encara desconeguin l’esperit de les poblacions agrícoles. En efecte, no és al camp on es troba més patriotisme, més abnegació envers la causa pública, més intel·ligència, en una paraula? I no em vull referir a aquesta intel·ligència superficial, ornament balder dels esperits ociosos, ans a aquesta intel·ligència profunda i moderada que s’aplica, per damunt de tot, a la consecució de coses útils, contribuint així al benestar de cadascú, al millorament comú i al sosteniment dels Estats, fruit del respecte a les lleis i de la pràctica dels deures..."
[...]
—Nosaltres, per exemple —deia—, per què ens hem conegut? Quin atzar ho ha volgut? És que segurament, a través de l'allunyament, les nostres inclinacions particulars, com els rius que s'escolen a fi i efecte de trobar-se, ens empenyien l'un a l'altre.
I li agafà la mà; ella no l'enretirà.
"Conjunt de bons conreus", cridà el president.
—Fa poc, per exemple, quan vaig venir a casa vostra...
"Al senyor Bizet, de Quincampoix."
—Sabia per ventura que us acompanyaria?
"Setanta francs."
—He estat a punt d'anar-me'n més de cent vegades i us he seguit, m'he quedat.
"Femers."
—De la mateixa manera que em quedaria aquesta tarda, demà, tota la vida!
"Al senyor Caron, d'Argueil, una medalla d'or."
—Car no he trobat mai en el tracte de ningú un encís tan complet.
"Al senyor Bain, de Givry-Saint-Martin."
—Així, el vostre record no m'abandonarà pas fàcilment.
"Per un marrà merí..."
—Vós, però, m'oblidareu; hauré passat com una ombra.
"Al senyor Belot, de Notre-Dame..."
—No! No és veritat que representaré alguna cosa en el vostre pensament, en la vostra vida?
"Raça porcina, premi ex aequo: als senyors Lehérissé i Cullembourg; seixanta francs."
"Permeteu-me, en començar —abans de parlar-vos de l’objecte d’aquest acte d’avui, sentiment que estic segur que compartireu tots plegats—, permeteu-me, dic, que reti justícia a l’administració superior, al govern, al monarca, al vostre sobirà, a aquest rei benvolgut al qual no és indiferent cap de les branques de la prosperitat pública o particular, i que amb mà ferma i assenyada dirigeix el carro de l’Estat entre els perills incessants d’una mar oratjosa, sabent fer respectar tant la pau com la guerra, la indústria i el comerç, l’agricultura i les belles arts."
—Caldria que em tirés un xic enrere —digué Rodolphe.
—Per què? —preguntà Emma.
En aquest moment, però, la veu del conseller s’elevà extraordinàriament. Declamava:
"Ja s’han acabat els temps en què la discòrdia civil ensangonava les nostres places públiques, en què el propietari, el negociant, i fins l’obrer mateix, se n’anaven cada vespre al llit tremolant a la sola idea de veure’s despertats sobtosament pel soroll del batall dels incendiaris, en què les màximes més subversives soscavaven audaçment les bases..."
—És que em podrien veure de baix estant —continuà Rodolphe—, i després ni amb quinze dies no en tindria prou per a donar explicacions, amb la meva mala anomenada...
—Us calumnieu! —digué Emma.
—No, no, us asseguro que és detestable.
"Però senyors —prosseguí el conseller—, si apartant del meu record aquests quadres ombrívols estenc els ulls a la situació actual de la nostra bella pàtria, què veig? El comerç i les arts floreixen pertot arreu. Les noves vies de comunicació s’estenen per tot el país com una xarxa d’artèries que augmenta les relacions en el cos de l’Estat. Els nostres grans centres manufacturers han reprès llur activitat. La religió, més afermada, somriu a tots els cors. Els nostres ports són plens, la confiança reneix, i França, a l’últim, respira!..."
—Fet i fet, però —afegí Rodolphe—, des del punt de vista de la gent potser tenen raó ells.
—Voleu dir?
—Naturalment! Ignoreu que hi ha ànimes contínuament turmentades? Tan aviat s’arreceren en la contemplació com van a la recerca de l’acció; tan aviat s’encanten amb les passions més pures com es llancen als plaers més desenfrenats. Així gaudeixen de totes les fantasies, de totes les follies...
Aleshores Emma l’esguardà com aquell qui contempla un viatger que coneix els països més extraordinaris.
I proferí:
—Nosaltres, pobres dones, no tenim ni aquesta distracció!
—Trista distracció, car no s’hi troba la felicitat.
—Que potser es troba mai? —preguntà Emma.
—Sí —respongué Rodolphe—, sempre arriba un dia.
"I, això, vosaltres ho heu comprès —deia el conseller—. Vosaltres, agricultors i obrers del camp; vosaltres, pacífics peons d’una obra civilitzadora; vosaltres, homes de progrés i de moralitat; vosaltres, dic, heu comprès que les tempestes polítiques són molt més perilloses que els desordres de l’atmosfera..."
—Sempre arriba un dia— repetí Rodolphe— tot d’un cop, justament quan començaven a fallar les esperances. Aleshores s’eixamplen els horitzons i se sent com una mera de veu que crida: "Mira-te’l!" I tot seguit s’experimenta el desig de fer a aquella persona les confidències més secretes, de donar-li-ho tot, de sacrificar-li-ho tot. L’un i l’altre s’endevinen sense necessitat d’explicar-s’ho. Com no havia d’ésser així si ja s’havien entrevist en somnis! (Tot esguardant-la.) En fi, el tresor tan recercat es fa present, és aquí al davant: brilla, espurneja. Això no obstant, el dubte encara s’imposa, un hom no gosa creure-s’ho, car l’enlluernament és tal que encega els ulls, com en sortir de les tenebres a la llum del dia.
I, en acabar aquestes paraules, Rodolphe afegí la mímica a la frase. Es passà la mà pel front com aquell qui té un rodament de cap; després la deixà caure al damunt de la mà d’Emma. Aquesta enretirà la seva. El conseller, però, continuava llegint:
"I a qui havia d’estranyar? Només als qui són prou orbs, als qui estan prou enfonsats (ho dic sense temença), prou enfeinats en els prejudicis d’una altra edat perquè encara desconeguin l’esperit de les poblacions agrícoles. En efecte, no és al camp on es troba més patriotisme, més abnegació envers la causa pública, més intel·ligència, en una paraula? I no em vull referir a aquesta intel·ligència superficial, ornament balder dels esperits ociosos, ans a aquesta intel·ligència profunda i moderada que s’aplica, per damunt de tot, a la consecució de coses útils, contribuint així al benestar de cadascú, al millorament comú i al sosteniment dels Estats, fruit del respecte a les lleis i de la pràctica dels deures..."
[...]
—Nosaltres, per exemple —deia—, per què ens hem conegut? Quin atzar ho ha volgut? És que segurament, a través de l'allunyament, les nostres inclinacions particulars, com els rius que s'escolen a fi i efecte de trobar-se, ens empenyien l'un a l'altre.
I li agafà la mà; ella no l'enretirà.
"Conjunt de bons conreus", cridà el president.
—Fa poc, per exemple, quan vaig venir a casa vostra...
"Al senyor Bizet, de Quincampoix."
—Sabia per ventura que us acompanyaria?
"Setanta francs."
—He estat a punt d'anar-me'n més de cent vegades i us he seguit, m'he quedat.
"Femers."
—De la mateixa manera que em quedaria aquesta tarda, demà, tota la vida!
"Al senyor Caron, d'Argueil, una medalla d'or."
—Car no he trobat mai en el tracte de ningú un encís tan complet.
"Al senyor Bain, de Givry-Saint-Martin."
—Així, el vostre record no m'abandonarà pas fàcilment.
"Per un marrà merí..."
—Vós, però, m'oblidareu; hauré passat com una ombra.
"Al senyor Belot, de Notre-Dame..."
—No! No és veritat que representaré alguna cosa en el vostre pensament, en la vostra vida?
"Raça porcina, premi ex aequo: als senyors Lehérissé i Cullembourg; seixanta francs."
Comenta la particularitat estilística del següent fragment:
L´escriptor d´aquesta obra tenia un estil a l´hora de escriure molt propi i peculiar. En aquest fragment, podem observar com fora del normal l´efecte de juntar dues converses a la mateixa vegada. Açò está present durant tot el fragment. Les dues converses que apareixen són, en primer plà el discurs del conseller, qui té més text i fa intervencions més llarges, i en segon plà la conversa entre la dona Emma Bovary i Rodolph, aquest últim és el que mes interactua i parla ja que vol conquistar a Emma. Aquesta al principi es resisteix, però més tard cau en les paraules de Rodolph.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada